No us diré quasi res

No us diré quasi res,

sols una cosa: tenia por,

ningú no em feia cas;

llavors vaig cridar, mare!

Tot d'una em va venir com una nosa

i era el cor, el meu cor,

i no sé pas què fer-ne, que no para.

 

Màrius Sampere 

 

L'home és el més clar subjecte interrogador que mai ha existit.

 Màrius ens parla de la por. És l'única cosa que ens vol explicar, sent por i de la por en neix l'instint filials del crit "mare". La soledat, però, rau en la incomprensió, ningú se l'escolta. Després se'ns refereix al cor, li fa nosa. Quelcom en què mai hem pensat...el cor que batega com a focus d'incomoditat. Ara bé. quin cor El nostre, és el nostre cor l'únic que sentim, i que ens fa nosa. És el cor qui pren decisions, quie ens limita i ens ajuda, moltes vegades no només és el batec el que ens fa nosa del cor. Els sentiments que d'aquest emanen són incontrolables i imparables, podem estar eternament patint per culpa del nostre cor. En moments de por...potser necessitaríem que s'imposés la raó, que no fossin els instints que ens dominessin. Podríem canviar el "mare" per un "acceptem la situació".

TAMBÉ MOLTES VEGADES

 

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

Màrius Sampere

L'amor és un cúmul de petites coses, l'amor ve d'allà on menys t'esperes. Un simple detall pot ser l'exaltació de la més gran passió. Potser de l'amor n'esperàvem grans miracles i ens adonem que els grans miracles ens els proporcionen les petites coses del més gran amor. "La frase incompleta", "fer un bisbe quan no sabíem què dir", és el signe del grau més profund de compenetració, en aquestes situacions esbossem un lleu somriure. L'ésser humà aspira a ser comprès i en aquests moments deixem de sentir-nos sols, al cap i a la fi l'amor és companyia. I l'últim paràgraf; l'amor cap a un objecte? El tractament de la persona com un objecte i no un subjecte...O millor encara; l'amor en totes les seves dimensions. I què fem d'allò estimat? Nostre, ho fem nostre. Ens sentim realitzats pensant que l'objecte del nostre amor forma part de nosaltres.

Simplificar l'amor no vol dir empetitir-lo. De vegades la mitificació de l'amor crea expectatives inassolibles, grans sentiments, grans esperances, grans anhels...I no ens adonem que són els petits sentiments, petites esperances i petits anhels els que creen el magne amor.

 

 

...Tan sols el record de la seva olor em fa estremir

em pugen els colors

la pell se m'eriça

i ara ja tan sols puc remembrar el record de la seva olor...

Introspecció

T'has passat els anys caminant, divagant pertot, sent un viatger errant entre els teus pensaments. Els teus desitjos s'esfumen quan albires la realitat. Però ja t'hi has avessat, t'has acostumat a caminar entre la boira blanca, avalat per la tristesa i l'alegria. Esperes saber què et falta, intentes buscar-ho pels racons. Han desaparegut les cantonades. I un punt negre neix del tot. El canvi, la diferència, allò que sempre havies anel·lat, l'u en el tot. Quan desapareix, la seva absència es converteix en un turment. Somies que ha marxat per tornar. Fins que poc a poc, la rutina deixa de ser suficient, t'angoixes amb l'alegria i et desesperes amb la tristesa. Els bons sentiments pretèrits, són enyor. I ara el fons passa a ser negre, tan negre que t'adones que quan torni el punt...ja no el veuràs. I ara et toca triar: esforçar-te per tornar a veure el fons blanc o fer-ho per veure el punt...blanc.

 Suposo que et sorprèn que et deixi triar la realitat.

Creu-me, ni el punt ni el fons no han tingut mai color. Per tant mai no han "estat", tu ets el que els pintes seguint l'esquema de la teva realitat.

          

 

Para ser grande, sé entero. Nada...

Para ser grande, sé entero. Nada        

 tuyo exageres o excluyas.

Sé todo en cada cosa. Pon cuanto eres 

        en lo mínimo que hagas,

Así en cada lago la luna entera

         brilla, porque alta vive.

Não só quem nos odeia ou nos inveja
Nos limita e oprime; quem nos ama
Não menos nos limita.
Que os deuses me concedam que, despido

De afetos, tenha a fria liberdade
Dos píncaros sem nada.
Quem quer pouco, tem tudo; quem quer nada
É livre; quem não tem, e não deseja,

      Homem, é igual aos deuses.

No sólo quien nos odia o nos envidia
Nos limita y oprime; quien nos ama
No menos nos limita.
Que los dioses me concedan que, despedido

De afectos, tenga la fría libertad
De las cimas sin nada.
Quien quiere poco, tiene todo; quien quiere nada
Es libre; quien no tiene, y no desea,

      Hombre, es igual a los dioses.

A mesura que caminem ens trobem amb entrebancs, aprenem a veure a distància els nostres límits. Aprenem a no deixar-nos limitar pels altres. Però al cap i a la fi tots estem condemnats a veure’ns trepitjats per altres. Tots aquells que ens odien i ens envegen ( de fet l’odi és sempre per enveja) ens oprimeixen, ens fan desviar del camí. Però acabem trobant la drecera. De fet els que ens estimen també ens limiten, i és que tot allò que desitgem és un entrebanc més al nostre camí. Si volguéssim poca cosa, aspiréssim a objectius fàcilment realitzables, llavors seríem feliços. De seguida tindríem tot el que volem. I per analogia si no aspiréssim a res ni tinguéssim res per preocupar-nos; seríem lliures per caminar, per córrer. Tot i que jo no crec en la comparació final, que res té ni res desitja no és igualable a un déu, no és ni igualable a una persona. No desitjar res no ens fa ser superiors, no tenir somnis no ens fa ser més lliures. Si no podem caminar, somiem que volem. Ningú que no hagi volat mai pels seus camins es pot designar quelcom més que persona. Vivim per somiar i somiem per viure els nostres somnis.

Se Eu Pudesse

Se eu pudesse trincar a terra toda
E sentir-lhe um paladar,
Seria mais feliz um momento...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez em quando infeliz
Para se poder ser natural...

Nem tudo é dias de sol,
E a chuva, quando falta muito, pede-se.
Por isso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva...

O que é preciso é ser-se natural e calmo
Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se de que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim é e assim seja...

Si yo pudiera morder toda la tierra
Y paladearla,
Sería más feliz un momento...
Pero no siempre quiero ser feliz.
Es preciso ser de vez en cuando infeliz
Para poder ser natural...

No todo es días de sol,
Y la lluvia, cuando falta mucho, se pide.
Por eso tomo la infelicidad como la felicidad
Naturalmente, como quien no extraña
Que haya montañas y planicies
Y que haya peñazcos e hierba...

Lo que es necesario es ser natural y calmo
En la felicidad o en la infelicidad,
Sentir como quien mira,
Pensar como quien anda,
Y cuando se va a morir, recordarse que el día muere,
Y que el poniente es bello y es bella la noche que queda...
Así es y así sea...

La nostra vida és un camí continu cap a la felicitat. Ara bé, en aquesta frase queda implícit que tot camí té un punt de sortida que òbviament no coincideix amb l’objectiu final. Amb això vull dir que si no coneguéssim la infelicitat no podríem aspirar a quelcom millor. “Si todo fuera excelsor nada lo sería” ( Diderot). Si pogués durant un sol instant tenir-ho tot seria feliç, però no per sempre, tan sols un instant. Tan sols per provar el gust de la felicitat, per passar-se la vida anhelant aquests petits moments. Com podríem valorar la presència si no coneixem l’absència? És meravellosa la posta de Sol, el final de la vida. Perquè no tot pot ser perfecte. Perquè la pluja es troba a faltar quan sempre fa Sol, perquè tothom necessita plorar. Ser natural significa ser ple, tenir bons i mals moments, sentir tristesa i alegria...

El corb ( traducció de Pessoa)

Numa meia-noite agreste, quando eu lia, lento e triste,
Vagos, curiosos tomos de ciências ancestrais,
E já quase adormecia, ouvi o que parecia
O som de algúem que batia levemente a meus umbrais.
Uma visita", eu me disse, "está batendo a meus umbrais.
É só isto, e nada mais."

Ah, que bem disso me lembro! Era no frio dezembro,
E o fogo, morrendo negro, urdia sombras desiguais.
Como eu qu'ria a madrugada, toda a noite aos livros dada
P'ra esquecer (em vão!) a amada, hoje entre hostes celestiais -
Essa cujo nome sabem as hostes celestiais,
Mas sem nome aqui jamais!

Como, a tremer frio e frouxo, cada reposteiro roxo
Me incutia, urdia estranhos terrores nunca antes tais!
Mas, a mim mesmo infundido força, eu ia repetindo,
"É uma visita pedindo entrada aqui em meus umbrais;
Uma visita tardia pede entrada em meus umbrais.
É só isto, e nada mais".

E, mais forte num instante, já nem tardo ou hesitante,
"Senhor", eu disse, "ou senhora, decerto me desculpais;
Mas eu ia adormecendo, quando viestes batendo,
Tão levemente batendo, batendo por meus umbrais,
Que mal ouvi..." E abri largos, franqueando-os, meus umbrais.
Noite, noite e nada mais.

A treva enorme fitando, fiquei perdido receando,
Dúbio e tais sonhos sonhando que os ninguém sonhou iguais.
Mas a noite era infinita, a paz profunda e maldita,
E a única palavra dita foi um nome cheio de ais -
Eu o disse, o nome dela, e o eco disse aos meus ais.
Isso só e nada mais.

Para dentro estão volvendo, toda a alma em mim ardendo,
Não tardou que ouvisse novo som batendo mais e mais.
"Por certo", disse eu, "aquela bulha é na minha janela.
Vamos ver o que está nela, e o que são estes sinais."
Meu coração se distraía pesquisando estes sinais.
"É o vento, e nada mais."

Abri então a vidraça, e eis que, com muita negaça,
Entrou grave e nobre um corvo dos bons tempos ancestrais.
Não fez nenhum cumprimento, não parou nem um momento,
Mas com ar solene e lento pousou sobre os meus umbrais,
Num alvo busto de Atena que há por sobre meus umbrais,
Foi, pousou, e nada mais.

E esta ave estranha e escura fez sorrir minha amargura
Com o solene decoro de seus ares rituais.
"Tens o aspecto tosquiado", disse eu, "mas de nobre e ousado,
Ó velho corvo emigrado lá das trevas infernais!
Dize-me qual o teu nome lá nas trevas infernais."
Disse o corvo, "Nunca mais".

Pasmei de ouvir este raro pássaro falar tão claro,
Inda que pouco sentido tivessem palavras tais.
Mas deve ser concedido que ninguém terá havido
Que uma ave tenha tido pousada nos meus umbrais,
Ave ou bicho sobre o busto que há por sobre seus umbrais,
Com o nome "Nunca mais".

Mas o corvo, sobre o busto, nada mais dissera, augusto,
Que essa frase, qual se nela a alma lhe ficasse em ais.
Nem mais voz nem movimento fez, e eu, em meu pensamento
Perdido, murmurei lento, "Amigo, sonhos - mortais
Todos - todos já se foram. Amanhão também te vais".
Disse o corvo, "Nunca mais".

A alma súbito movida por frase tão bem cabida,
"Por certo", disse eu, "são estas vozes usuais,
Aprendeu-as de algum dono, que a desgraça e o abandono
Seguiram até que o entono da alma se quebrou em ais,
E o bordão de desesp'rança de seu canto cheio de ais
Era este "Nunca mais".

Mas, fazendo inda a ave escura sorrir a minha amargura,
Sentei-me defronte dela, do alvo busto e meus umbrais;
E, enterrado na cadeira, pensei de muita maneira
Que qu'ria esta ave agoureia dos maus tempos ancestrais,
Esta ave negra e agoureira dos maus tempos ancestrais,
Com aquele "Nunca mais".

Comigo isto discorrendo, mas nem sílaba dizendo
À ave que na minha alma cravava os olhos fatais,
Isto e mais ia cismando, a cabeça reclinando
No veludo onde a luz punha vagas sobras desiguais,
Naquele veludo onde ela, entre as sobras desiguais,
Reclinar-se-á nunca mais!

Fez-se então o ar mais denso, como cheio dum incenso
Que anjos dessem, cujos leves passos soam musicais.
"Maldito!", a mim disse, "deu-te Deus, por anjos concedeu-te
O esquecimento; valeu-te. Toma-o, esquece, com teus ais,
O nome da que não esqueces, e que faz esses teus ais!"
Disse o corvo, "Nunca mais".

"Profeta", disse eu, "profeta - ou demônio ou ave preta!
Fosse diabo ou tempestade quem te trouxe a meus umbrais,
A este luto e este degredo, a esta noite e este segredo,
A esta casa de ância e medo, dize a esta alma a quem atrais
Se há um bálsamo longínquo para esta alma a quem atrais!
Disse o corvo, "Nunca mais".

"Profeta", disse eu, "profeta - ou demônio ou ave preta!
Pelo Deus ante quem ambos somos fracos e mortais.
Dize a esta alma entristecida se no Édem de outra vida
Verá essa hoje perdida entre hostes celestiais,
Essa cujo nome sabem as hostes celestiais!"
Disse o corvo, "Nunca mais".

"Que esse grito nos aparte, ave ou diabo!", eu disse. "Parte!
Torna á noite e à tempestade! Torna às trevas infernais!
Não deixes pena que ateste a mentira que disseste!
Minha solidão me reste! Tira-te de meus umbrais!
Tira o vulto de meu peito e a sombra de meus umbrais!"
Disse o corvo, "Nunca mais".

E o corvo, na noite infinda, está ainda, está ainda
No alvo busto de Atena que há por sobre os meus umbrais.
Seu olhar tem a medonha cor de um demônio que sonha,
E a luz lança-lhe a tristonha sombra no chão há mais e mais,
Libertar-se-á... nunca mais!

El corb.....

 

                 Sense comentaris...

Canaris Fosforecents

     Hi ha coses que són molt 
diferents i que no tenen res a veure
l'una amb l'altra per molt que diguin
com per exemple l'amor i l'odi i la 
merda del corral.

        HAVIA DE PASSAR
          ESTAVA ESCRIT
      AL WÀTER D'HOMES
 

 

Canaris fosforescents tot just exigeix -i això pot ser força dur per a molts poetes i lectors de poesia- de desempallegar-se d'uns hàbits mentals que s'adiuen amb la repressió que comporta l'ordre social, i individual, vigent.         Aquests canaris són llibertaris, perillosos per als guardians de l'ordre de subjecte-verb-predicat: volen -de volar i no pas de voler- en totes direccions.

Hac Mor, Carles, "Obra mestra absoluta", Avui, 27 de setembre del 2001.

 

Què hem d'entendre d'aquest poema? Què ens vol dir Casasses en aquests versos? Quelcom més que res? Simplement fets intrascendentals. L'amor i l'odi potser no tenen res en comú, i la merda del corral? Vés a saber.

 

     Al final una frase sense més pretensions que comunicar un fet evident per alguns i inversemblant per altres. No crec que pugui comentar massa res d'aquest poema, simplement s'ha de llegir. Ah si! I no oblidis dibuixar un lleu somriure d'incomprensió i acceptació. També pots sentir que t'han pres el pèl, sí, possiblement el sentiment més comú. O fins i tot te'l penges a la paret de l'habitació. Vocabulari vulgar i desenfadat, trencant esquemes. I qui no busca això?

Per escriure s'ha d'innovar. Però no s'ha de fer el mateix per viure? Hem de viure dramàticament? Millor treure-li ferro als problemes i acabar pensant:         HAVIA DE PASSAR
          ESTAVA ESCRIT
      AL WÀTER D'HOMES

Inventari negre

MINIFEST

Es queixareu que els meus escrits no són de veres poemes ni prou bonics i a sobre no són clars però tampoc del tot irracionals, perquè ni s’acaben d’entendre ni són descaradament incomprensibles, i tan així d’ambigus són amb la veritat com amb la bellesa. Tampoc, afegim-hi, no brillen per cap enginy excepcional, i no fan riure, ni plorar de cor. I doncs? Què hi respons?

Resposta: anem a pams! Primera: la bellesa ets tu, la bellesa passa cada dos o tres dies cap a les dotze quarts d’una de la nit per la placeta dels set plàtans i es caracteritza per les següents característiques:  primera: diu les quatre veritats tot fent com qui no hi toca; segona; riu forft; tercera: pateix i provoca emocions fortes; i quarta: fa autèntiques demostracions d’enginy, de totes les classes d’enginy, tant si es tracta de jugar amb les paraules com de parlar clar. Segona: la veritat ets tu, la veritat passa cada dos o tres dies cap a les dotze de la nit etcètera. Tercera: l’enginy ets tu, etcètera. Etcètera.

Pregunta: sí, molt bonic, molt bé, molt enginyós però... tu prou que ho saps que hi ha cançons, pel.lícules, obres d’art que tenen i donen el relligam coral de la bellesa i companyia.  Què hi dius, eh?

Resposta: per tota resposta em limito a arromangar-me les mànigues i estirar el braç amb la mà oberta. Jo sóc aquell que aguanta l’espelma i no el que llegeix la bíblia i la prova mira, la mà, la cera.

UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ

* 

dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

 

Enric Casasses té un estil subversiu, colpidor i difícil d’interpretar. No perquè utilitzi un llenguatge a l'estil Riba, sinó perquè potser és massa trencador i costa d’endevinar el per què d’alguns versos. Fa servir paraules d’ús quotidià i hi és molt present la ironia. Em sembla, per tant, un poeta de la línia de Joan Brossa, superant els límits marcats pels avantguardistes. Malgrat tot no puc jutjar a un poeta del qual n’he llegit només pocs poemes a l’atzar. He triat com a primer poema un que s’inclou en “ Ui, no sé pas com m’ho faré”. Tracta sobre l’enveja dels adults envers els infants. Volen que es converteixin en adults massa aviat, quan encara juguen a nines ja els pregunten què volen ser de grans. Quant temps falta perquè amb cinc anys haguem de decidir el nostre epitafi? Casasses diu que és millor gaudir de la infància, aquesta que el convida a escriure versos banals i a jugar desinteressadament. No hem de matar el nen que portem dins, no ho hem de fer ni massa d’hora ni mai. No deixem que aquells que ja han crescut ens facin ser avorrits i monòtons. Que no ens obliguin a canviar!

Edgar Allan Poe

EL CORB

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.

Ah! El meu cor encar remembra que era dins el fred desembre.
Els calius s’esmorteïen en les cendres dels brasers.
Conjurava en va el meu dol i, amb els llibres més tot sol,
desitajava el dolç consol que amb la llum m’aparegués,
que la mort d’Elionor al matí m’aparegués,
sense nom per sempre més.

I la seda purpurina de la tènue cortina,
de terror me traspassava amb els seus cruixits lleugers.
I per fer allunyar la por que glatia dins mon cor,
repetia jo en mon cor; “Deuen ésser viatgers
que han tustat en aquesta hora; deuen ésser viatgers.”
Això sols i no res més.

Però el dubte tot seguit s’allunyà de l’esperit.
“Senyor -vaig dir- o senyora, perdonau que no m’hagués
adonat d’aquest tustar. Començava a somniar
i no havia sentit clar els tocs vostres tan lleugers.”
Vaig obrir l’ample portal, escoltant els tocs lleugers.
Sols la fosca i no res més.

Escrutant l’obscuritat, vaig restar meravellat,
ple de por altra vegada, ple de somnis volanders
com ningú n’ha mai tingut. Ni el silenci fou romput;
sols trencà la quietud un sol mot que jo digués,
un sol mot, Elionor, que llunyà l’eco digués.
Jus un mot i no res més.

Me n’entrava altra vegada dins ma cambra desolada
i uns brogits vaig escoltar un poc més forts que els primers.
“És segur que qualque cosa sobre ma finestra es posa
-jo vaig dir-me- vés i gosa explorar els brogits propers,
enfonsar-te en el misteri, explorar els brogits propers:
És el vent i no res més.

I tornant a obrir la porta, amb remor d’ales molt forta,
penetrà, amb gran majestat, negre un corb dels temps primers.
Penetrà en la mansió, sens fer salutació,
amb un aire de senyor, sens que el dubte l’aturés.
Es posà en un bust de Pal.las, sens que el dubte l’aturés;
va posar-se i no res més.

L’impostor ma gran tristesa féu somriure amb languidesa,
per la seva captinença, pels seus negres ulls austers:
-”Aucell de testa pelada i de cresta tonsurada,
que has deixat la desolada regió d’obscurs carners:
¿Quin és ton nom en les platges de la Nit, d’obscurs carners?”
I el corb va dir: “Jamai més.”

Vaig restar meravellat que em parlàs amb claredat,
anc que fossen tan estranys els seus mots escadussers,
car és cosa ben segura que jamai cap criatura
no va veure aital figura que a sa porta aparegués:
Un aucell que sobre un bust a sa porta aparegués,
amb el nom de “Jamai més.”

Mes el corb, tranquil.lament, repetia solament
aquest mot, com si son ànima en el mot es difongués.
Cap paraula més va dir, ni cap ploma es va estremir,
fins que jo deia dins mi: “Quants amics meus passatgers
han fuit! Com ells fugirà, com mos somnis passatgers!”
I digué el corb: “Jamai més.”

Em va infondre feredat que el mot fos tan ajustat.
“No hi ha dubte -vaig pensar- que és igual sempre el seu rés
i que el seu antic senyor, perseguit per la tristor,
va ensenyar-li una cançó que aquest mot sempre digués,
la cançó desconsolada que aquest mot sempre digués
de Jamai, de jamai més.”

Mes el corb que m’estremia tornà a dur-me la ironia,
i enfront d’ell em vaig asseure esguardant-me’l, i després,
reposant sobre el vellut, em vaig dir cap baix i mut
perquè havia aparegut aquell corb dels temps primers,
què volia dir el sinistre i vell corb dels temps primers,
quan grallava “Jamai més”.

Això em feia extremir tot, i sens jo adreçar cap mot
a l’aucell que em turmentava amb els seus esguards foguers,
per trobar el significat, vaig tombar el cap, reposat,
sobre el blau coixí folrat, que la llum par que encengués,
sobre el blau coixí morat, que la llum par que encengués,
que ella no oprimirà més.

Em semblà llavors que l’aire s’embaumàs d’intensa flaire,
com si els àngels davallassen brandant místics encensers.
Jo sentia llur petjada en la cambra encatifada:
-”Déu t’envia la rosada de l’oblit, el nepentés,
beu l’oblit d’Elionor, del cel baixa el nepentés.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Sia el torb, sia el mateix Satanàs que t’enviés
sobre aquesta obscura platja, sobre aquest desert paratge
on l’horror avui s’hostatja, un sol mot diga’m només:
- Hi ha bàlsam a Galaad? Un sol mot diga’m només!”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Esperit de maldat, vell missatger, profeta o aucell!
Pel mateix Déu que adoram, pel cel que ens dóna recés,
diga’m si transfigurada aquesta ànima endolada
podrà veure sa estimada dins els sempre clars vergers,
abraçar sa Elionor dins els sempre clars vergers.”
I digué el corb: “Jamai més.”

- “Sia aquesta greu mentida el senyal de ta partida!
Deixa’m sol amb ma tristesa, de Plutó a les platges vés!
Ni una ploma per senyal de l’engany teu infernal!
Deixa el bust del meu portal, dins l’infern cerca recés!
Treu el bec de dins mon cor, dins l’infern cerca recés!”
I digué el corb: “Jamai més.”

I el corb sense aletejar, resta sempre, resta encar
sobre el pàl.lid bust de Pal.las, amb sos negres ulls austers.
Un llantó sobre ell fulgura i projecta sa figura,
que damunt el trespol sura, com si l’ànima em glacés;
i de l’ombra que em tortura, com si l’ànima em glacés,
no em podré lliurar mai més.

    (Trad. Miquel Forteza)

The Raven

[First published in 1845]

Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary, Over many a quaint and curious volume of forgotten lore, While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping, As of some one gently rapping, rapping at my chamber door. `'Tis some visitor,' I muttered, `tapping at my chamber door - Only this, and nothing more.' Ah, distinctly I remember it was in the bleak December, And each separate dying ember wrought its ghost upon the floor. Eagerly I wished the morrow; - vainly I had sought to borrow From my books surcease of sorrow - sorrow for the lost Lenore - For the rare and radiant maiden whom the angels named Lenore - Nameless here for evermore. And the silken sad uncertain rustling of each purple curtain Thrilled me - filled me with fantastic terrors never felt before; So that now, to still the beating of my heart, I stood repeating `'Tis some visitor entreating entrance at my chamber door - Some late visitor entreating entrance at my chamber door; - This it is, and nothing more,' Presently my soul grew stronger; hesitating then no longer, `Sir,' said I, `or Madam, truly your forgiveness I implore; But the fact is I was napping, and so gently you came rapping, And so faintly you came tapping, tapping at my chamber door, That I scarce was sure I heard you' - here I opened wide the door; - Darkness there, and nothing more. Deep into that darkness peering, long I stood there wondering, fearing, Doubting, dreaming dreams no mortal ever dared to dream before But the silence was unbroken, and the darkness gave no token, And the only word there spoken was the whispered word, `Lenore!' This I whispered, and an echo murmured back the word, `Lenore!' Merely this and nothing more. Back into the chamber turning, all my soul within me burning, Soon again I heard a tapping somewhat louder than before. `Surely,' said I, `surely that is something at my window lattice; Let me see then, what thereat is, and this mystery explore - Let my heart be still a moment and this mystery explore; - 'Tis the wind and nothing more!' Open here I flung the shutter, when, with many a flirt and flutter, In there stepped a stately raven of the saintly days of yore. Not the least obeisance made he; not a minute stopped or stayed he; But, with mien of lord or lady, perched above my chamber door - Perched upon a bust of Pallas just above my chamber door - Perched, and sat, and nothing more. Then this ebony bird beguiling my sad fancy into smiling, By the grave and stern decorum of the countenance it wore, `Though thy crest be shorn and shaven, thou,' I said, `art sure no craven. Ghastly grim and ancient raven wandering from the nightly shore - Tell me what thy lordly name is on the Night's Plutonian shore!' Quoth the raven, `Nevermore.' Much I marvelled this ungainly fowl to hear discourse so plainly, Though its answer little meaning - little relevancy bore; For we cannot help agreeing that no living human being Ever yet was blessed with seeing bird above his chamber door - Bird or beast above the sculptured bust above his chamber door, With such name as `Nevermore.' But the raven, sitting lonely on the placid bust, spoke only, That one word, as if his soul in that one word he did outpour. Nothing further then he uttered - not a feather then he fluttered - Till I scarcely more than muttered `Other friends have flown before - On the morrow will he leave me, as my hopes have flown before.' Then the bird said, `Nevermore.' Startled at the stillness broken by reply so aptly spoken, `Doubtless,' said I, `what it utters is its only stock and store, Caught from some unhappy master whom unmerciful disaster Followed fast and followed faster till his songs one burden bore - Till the dirges of his hope that melancholy burden bore Of "Never-nevermore."' But the raven still beguiling all my sad soul into smiling, Straight I wheeled a cushioned seat in front of bird and bust and door; Then, upon the velvet sinking, I betook myself to linking Fancy unto fancy, thinking what this ominous bird of yore - What this grim, ungainly, gaunt, and ominous bird of yore Meant in croaking `Nevermore.' This I sat engaged in guessing, but no syllable expressing To the fowl whose fiery eyes now burned into my bosom's core; This and more I sat divining, with my head at ease reclining On the cushion's velvet lining that the lamp-light gloated o'er, But whose velvet violet lining with the lamp-light gloating o'er, She shall press, ah, nevermore! Then, methought, the air grew denser, perfumed from an unseen censer Swung by Seraphim whose foot-falls tinkled on the tufted floor. `Wretch,' I cried, `thy God hath lent thee - by these angels he has sent thee Respite - respite and nepenthe from thy memories of Lenore! Quaff, oh quaff this kind nepenthe, and forget this lost Lenore!' Quoth the raven, `Nevermore.' `Prophet!' said I, `thing of evil! - prophet still, if bird or devil! - Whether tempter sent, or whether tempest tossed thee here ashore, Desolate yet all undaunted, on this desert land enchanted - On this home by horror haunted - tell me truly, I implore - Is there - is there balm in Gilead? - tell me - tell me, I implore!' Quoth the raven, `Nevermore.' `Prophet!' said I, `thing of evil! - prophet still, if bird or devil! By that Heaven that bends above us - by that God we both adore - Tell this soul with sorrow laden if, within the distant Aidenn, It shall clasp a sainted maiden whom the angels named Lenore - Clasp a rare and radiant maiden, whom the angels named Lenore?' Quoth the raven, `Nevermore.' `Be that word our sign of parting, bird or fiend!' I shrieked upstarting - `Get thee back into the tempest and the Night's Plutonian shore! Leave no black plume as a token of that lie thy soul hath spoken! Leave my loneliness unbroken! - quit the bust above my door! Take thy beak from out my heart, and take thy form from off my door!' Quoth the raven, `Nevermore.' And the raven, never flitting, still is sitting, still is sitting On the pallid bust of Pallas just above my chamber door; And his eyes have all the seeming of a demon's that is dreaming, And the lamp-light o'er him streaming throws his shadow on the floor; And my soul from out that shadow that lies floating on the floor Shall be lifted - nevermore!

Ausiàs March

Veles e vents (fragment)

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bollirà·l mar com la cassola·n forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn;
grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran
e prometran molts dons de cera fets;
la gran paor traurà·l lum los secrets
que al confés descoberts no seran.
En lo perill no·m caureu de l'esment,
ans votaré al Déu qui·ns ha ligats,
de no minvar mes fermes voluntats
e que tots temps me sereu de present.
(...)

Elegia al Che

"La revolución es algo que se lleva en el alma para morir por ella, no en la boca para vivir de ella."

 

Perquè de vegades és més important allò que falta...Moltes vegades no ens adonem del que tenim fins que no hi és. Per això m'ha agradat aquest poema, t'adones del sentit quan busques dins del buit. Si falta una lletra ho percebem perquè les tenim totes presents igual que tenim present a un gran lluitador per la llibertat. Una persona a la qual només li fan falta tres lletres per ser recordada. D'altra banda cal destacar el fet que aquest elogi sigui amb lletres, amb un abecedari incomplet. Brossa ens sorprèn amb l'originalitat de barrejar les "lletres" amb la revolució.

La clau Joan Brossa

Joan Brossa va voler superar tots els límits de la poesia, així té poemes visuals i poemes objecte. En aquest cas he triat un poema visual. Aparentment una clau, però en aquest cas les serres són les lletres  que poden obrir "la porta". Quina porta es pot obrir amb una clau de lletres? La porta de la saviesa, la porta del conexement? Les lletres són necessàries per obrir moltes portes, molts secrets. Un misteriós món s'amaga darrere les lletres, un món d'imaginació i de somnis. Esteu segurs de voler entrar dins d'aquest món de fantasia? D'altra banda l'alfabet és essencial per la comuncació, des de la vesant intrapersonal fins la interpersonal, per tant potser obre la porta de l'amistat i l'autoconeixement. Tot això, però, no deixen de ser més que ambigües suposicions. Una imatge que ens remet a infinites interpretacions. Un poema subjectiu.

Segons diu en el comentari del poema que es fa a la pàgina de l'artista: les lletres tenen ara la clau per obrir moltes portes.

 

Joan Vinyoli a Santa Coloma

L'estada de Vinyoli a Santa Coloma li deixa una empremta que ocuparà un lloc fonamental en l'univers simbòlic de la seva poesia. La riera i la seva aigua cristal.lina, el rocar, les alzines sureres, el so de les destrals dels llenyataires d'aquells temps i les fonts són alguns dels elements del paisatge colomenc que impregnen i són condiment substancial dels seus poemes.

Els estius de la noiesa i joventut són evocats sovint amb un to nostàlgic com si es tractés d'un paradís perdut però recuperable a partir del record i de la formalització literària. Fins al punt de mitificar i deïficar aquests mesos d'estiu:

"Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. ... Sabré encara trobar el sender fins al cristall que serpenteja pel fons inextrincable? Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l'estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves!"

http://joanvinyoli.udl.es/biografiasc/biografiasc.htm

 

 

Temps

ITorna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Nostàlgia d'un temps passat, s'enyora de la seva infantesa a Santa Coloma ( ping-pong, riera...). D'altra banda acaba concluent amb una reafirmació del present. Encara que s'enyori sap que ara ja és gran, que ja no juga a jocs, les passions l'han fet canviar. Com a qualsevol persona el fan canviar les experiències viscudes, el contacte amb la vida real. Un dia o altre t'has d'adonar que ja s'ha acabat fer-te l'innocent, t'has d'afrontar amb problemes reals i intentar solucionar-los. Així es creix, així es canvia. I igual que Vinyoli, tots ens hauriem d'alegrar d'haver crescut, d'haver deixat la ingenuïtat. De fet de vegades recordem quan érem petits, i ens afligim per haver-nos fet grans. Però la vida també dóna il·lusions i sorpreses...

TARDA FOSCA

          

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Aquest poema expressa la soledat del poeta, que va caminant envers la seva mort ( l'hora crepuscular) en què tot serà fosc, tanmateix encara que és al final de la vida hi ha "crits vermells". Fins i tot ha de suportar el pes de les alzines per poder fer foc, com a últim recurs perquè no se li enfosqueixi la "vida", ha de suportar els dolors per continuar endavant. I demana compartir aquesta soledat ("mans buides de tots dos"), diu que tot i que se senti sol i a les darreries de la vida encara li queda un bri d'esperança per encendre el seu últim foc.

Vaca suïssa

Quan jo m'embranco en una causa justa 
com En Tell sóc adusta i arrogant: 
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant 
vós i galleda i tamboret de fusta! 

La meva sang no peix la noia  flaca 
ni s'amistança amb el cafè pudent. 
Vós no sou qui per grapejar una vaca, 
ni un àngel que baixés expressament. 

Encara us resta la indefensa cabra, 
que sempre ha tingut ànima d'esclau. 
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre! 
Tinc banyes i escometo com un brau. 

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini, 
l'he bramulat per comes i fondals, 
i no espereu que me'n desencamini 
la llepolia d'un manat d'alfals. 

Que jo mateixa, si no fos tan llega, 
en lletra clara contaria el fet. 
Temps era temps hi hagué una vaca cega: 
jo sóc la vaca de la mala llet! 

 

Tanmateix no totes les vaques són cegues.

 

Pere Quart

La blinda bovino (en esperanto)

Senvole per la kap' ektuŝegante
je unu kaj alia trunk', sencele,
iradas sur voj' al trinkoloko
bovino, kiu venas tute sola.
Ŝi blinda estas. Paŝtistet' per frapo
de ŝton' al ŝi tro lerte surĵetita
okulon unu ŝian difektigis,
l' alian membraneto nubekovras:
jen blinda estas la bovin'. Ŝi venas
al font' por trinki, kiel ŝi kutimis;
sed ne kun firma la sinten' tiama,
ne kun kolegoj siaj, ne, tutsola
alpaŝas ŝi. Fratinoj ŝiaj dume
ĉe krutegrokoj, sur plataltaĵoj,
en la silent' herbeja, ĉe l'akvbordoj,
sonigas pendtintilon, freŝan herbon
manĝante laù plezuro... Ŝi jam falus...

L' akvujon akrerandan ektuŝegas
ŝi per la buŝ' kaj honte sin retiras.
Sed ŝi revenas, sian kapon metas
en l' akvon kaj eltrinkas malrapide.
Ŝi trinkas sen soifo, nur malmulte.
Kun granda tragedia gesto, poste
ŝi levas al ĉiel', egan, la kapon
kornhavan: sur senvivaj la pupiloj
ŝi palpebrumas kaj denove venas,
je lumo orfa sub brulanta suno,
malfirme sur la voj' neforgesebla,
malvigle balancante la longvoston.

(Tradukis Vicente Inglada Ors, 1910)
Originala titolo en la kataluna, "La vaca cega"; traduko en la hispana, "La vaca ciega".

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.