Oda a Espanya

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

1898

El passat 6 de desembre va ser la celebració de la Constitució, altre cop vam fer festa...

Identitat vs obra

La personalitat de Caterina Albert és confusa perquè ella mateixa va voler amagar la seva identitat, no només amb un pseudònim sinó també donant-se a conèixer com una persona que havia viscut tota la seva vida a l’Escala, o sigui bastant ingènua i sense gaire experiència de la vida. Tot i així quan escrivia com a Víctor Català mostrava que tot això no era veritat, que era una dona culta i intel·ligent. Crec que la personalitat d’un autor té importància en la seva obra només fins al punt en que això hi tingui repercussió i /o ajudi a entendre-la. Quan llegeixes un llibre pots arribar a conèixer a l’autor i fins i tot certs trets de la seva vida, ja que cada escriptor escriu sobre allò que sap i sobre allò que li preocupa.  Les diferents interpretacions que hagin pogut sorgir sobre el caràcter de Caterina Albert no són més que especulacions mediàtiques. Ara bé, s’ha de diferenciar entre el fet que ella volgués amagar o canviar la seva personalitat amb el fet que ella es posés un pseudònim masculí. Això últim és a arrel dels Jocs Florals d’Olot, les dones s’han hagut de guanyar el que valen i de vegades amagant la seva identitat ( com el cas de George Sand). Però si ella volia donar una imatge ningú ha de qüestionar-la i potser sigui la més adient al tipus de novel·la que ella escriu. Tanmateix no crec que s’hagi de tenir en compte la personalitat de Caterina Albert quan es llegeixi la seva obra, seria extrapolar i no valorar respecte a l’escrit sinó respecte a tot allò que l’envolta.

Dèiem: la Nit!...

A Carles Riba  

Deiem: la Nit!, en una nit oberta Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

 Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

            Aquest segon poema és l’ultim del llibre On he deixat les claus el qual ens vol comunicar que l’individu sol no és res, però en col·lectivitat som una nació, una pàtria que tenim força per superar les adversitats. És escrit l’any 1953 i denota com el poeta té fe en els catalans. Comença dient que més enllà de la mort es refà un poble, que de la foscor florirà l’esperança d’un nou ressorgiment. Ningú té ni llar ni menjar, ni res on  aferrar-se  però tots formem part del Tot i tots junts hem de trobar el camí per acabar amb les injustícies que s’estan permetent. Tots tenim una bandera i un mateix parlar, hem d’avançar en conjunt. Som esclaus de la claror per la qual estem lluitant i seguim tots un mateix camí. La pàtria catalana podrà recuperar la seva identitat i lluitar contra el franquisme.

On he deixat les claus

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS 

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus... 

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà. 

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang. 

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal? 

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van. 

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants. 

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal! 

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau. 

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Setembre de 1942
 

            Aquest poema forma part del llibre On he deixat les claus, el qual presenta una memòria històrica de Catalunya. És el primer poema del llibre, el qual ens parla de que no reconeix la seva pàtria, que se sent exiliat dins del seu país, la fam, la por i la repressió fan del seu país un infern ( “Ara veig el diable”). Han canviat els llocs coneguts per ell, ja res és igual, ni ell mateix es reconeix, ha perdut la identitat en perdre la nacionalitat, reduint-lo al no-res. Aquí ens mostra les pors de tota la societat, que viu angoixada sense reconèixer la seva pròpia llar, on ja no poden viure tranquils com abans, on ja no se senten ells mateixos. Ara es veuen sotmesos al diable, al franquisme.

J.V. Foix i introducció a la seva poesia

J.V. Foix (1894-1987) fou escriptor avantguardista preocupat per la consciència nacional de Catalunya ( un clar exemple és On he deixat les claus) i la seva condició personal concordada amb l’abstracció de la Follia i la realitat de la Raó. D’altra banda exposa la necessitat de que la voluntat vagi lligada amb la raó per arribar a una fi concreta. En el primer poema de Sol, i de dol es mostra la seva condició de solitud, individualitat. Tot i així el poeta modern té la necessitat d’abandonar-se a la fantasia. Una frase que m’ha agradat i que m’agradaria remarcar és “ El tot sotmès al Tot, i l’Home al seny” ( primer poema dins de la secció Si pogués acordar Raó amb Follia del llbire Sol, i de dol). Amb la qual arriba a la conclusió que estem sotmesos a la raó igual que no hi ha res que pugui actuar per lliure, tot està condicionat per quelcom, la follia és rebutjada per la raó tal i com diu versos més amunt “I rebutja a la ment ço que l’empeny”. 

 Balanç personal

Com que el meu coneixement de la poesia de Foix és quasi escàs no puc opinar sobre la qualitat de l’autor ni dir que un poema és millor que l’altre. Per tant m’agradaria dir que l’he trobat un poeta bastant més difícil i més dens que els anteriors, però d’altra banda amb un gran pensament filosòfic i simbolisme en els seus poemes, fet pel qual m’atreveixo a dir que és un d’aquells poetes que o t’enamoren o et desagraden totalment. Tanmateix hi ha versos que el contingut de només un d’ells pot ser més colpidor que molts d’altres poemes o llibres sencers.

Presa segura

Pas de caçador.

Sento com s’atansa

per sols de tardor

 

Lentament, d’aquesta

font d’aigua glaçada

he begut. Després

he mirat enlaire.

 

Volaven falcons

damunt la certesa

de la meva mort.

 

I beg your pardon

(Meditació, amb alguns rodolins, entorn de la teoria
atòmica, tal com ve al·ludida als periòdics.)


Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per més que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit,
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l’ungla d’un dit.

Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.

Problemes cada volta més esquius
et vénen a torbar la dolça son.
Sols et faltava ja, pel que tu dius,
llucar que no ets del tot centre del món.

Parent de Badalona o d’Istanbul,
tant si ets actiu com si fas el gandul,
en aquest nostre món sense demà
és molt difícil de guanyar-te el pa.
No et donaré ni el més petit consol,
et volaran un dia qualsevol.
Però entretant evita alguns transtorns,
posant-te ben cordats els pantalons.

(1978)

 

Si un dia et despertes i sents que res del que creies és veritat, si un dia decideixes plantejar-te el món, millor que no ho facis. Millor que no malgastis el teu temps donant voltes a problemes que no et permetran viure amb major comoditat, que ja és prou difícil el dia a dia. S'hi veu reflexada la mort, tema principal d'Espriu. Saps que moriràs, per això no t'hi capfiquis més i continua endavant.  L'existencialisme hi és present,  preguntar-se qui som i quina importància tenim. No som res més que un gra de sorra enmig d'un gran desert...

Jo crec que no és dolent de tant en tant pensar sobre el "tot" i afrontar les nostres pors, pensant i pensant...

 

12 d'octubre.....dia de.......

Inici de càntic en el temple... 

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".

Salvador Espriu

 

Avui he anat a l'escola i estava tancada....

 

 

Catalunya reneix després d'un llarg període de franquisme i pèrdua de la identitat catalana. però encara hi ha algú que ha sobreviscut per recordar-nos qui som i per què hem de lluitar.

per fi s'alça la llum en la tenebra! però hem de prometre que no ens tornaran a vèncer, que comencem de nou amb noves falç per defensar la nostra terra.

Un poema que ens recorda quina és la nostra nació, per la qual tanta gent va lluitar i que va aconseguir sobreviure tot i les amenaces de la foscor.

Cridem fort que : TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A VÈNCER!!!

 

Un poble en moviment

L'ELIONOR

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden 
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria 
pas sabut dir d'on li venien 
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia 
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

  Treballar per viure...però fins a quin punt és necessari treballar? Anys endarrere treballar era indispensable per menjar, però et robava l'adolescència i tota la maduresa. Et limitava a una vida tancada en una fàbrica on l'únic que senties eren sorolls que se't repetien constantment. Ptijor és la sensació de veure com torturen a la teva filla de la mateixa manera. D'això se'n diu llibertat? Afortunadament ja no fa falta fer aquest tipus de sacrificis en moltes famílies però...estudiem per treballar i treballem per tenir una bona pensió en el futur i llavors, encara tindrem ganes de viure? Som els humans els que ens hem imposat aquesta manera de destruir-nos.

I TU QUÈ VOLS? (Pere Quart)

Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:

Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.

Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.

I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d'art. I d'or.

CONTINUA AL BLOC DE HTTP://COLLARETSDELLUM.BLOGIA.COM

No hi ha demà si no és amb tu=]

ELS AMANTS

La carn vol carn.
Ausiàs March

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

    Amor incessant que recorre les ànimes dels protagonistes, un amor tendre o un salvatge? La passió o el romanticisme? De totes maneres s'estima, de totes maneres es demostren els sentiments, impossibles d'expressar amb paraules.

 Quan estimes creus que mai  ningú estimarà tant com tu.

 

Primavera

Heus ací: 
Una oreneta, 
la primera, 
ha arribat al poble. 

I l'home que treballa al camp, 
i la noia que passa pel pont, 
i el vell que seu en un marge, fora vila, 
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques 
tenen la sort de veure una mica de cel 
han sabut la notícia. 

L'oreneta ha volat, 
una mica indecisa, 
ran mateix de l'aigua del riu, 
s'ha enfilat pont amunt, 
ha travessat, xisclant, la plaça 
i s'ha perdut pels carrers en silenci. 

I la mestressa que torna de comprar 
ho ha dit als vailets de l'escola, 
i aquests, a les dones que renten al safareig públic, 
i elles ho han cridat 
a l'home que empeny un carretó pel carrer, 
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades 
i n'ha fet una cançó 
al ritme feixuc de la roda. 

Heus ací el que diu: 
La primavera ha arribat al poble. 

 

       Siguis on siguis, facis el que facis a tot arreu sempre sentiràs l'arribada de la primavera. Hi ha certes coses que són iguals per tots els homes: la vida, la mort...i la percepció del temps i de les estacions per certs signes inconfusibles. Només el vol d'una oreneta porta al poble una ràfega d'alegria que unifica al poble per complet.

 

 ...Llavors, lliures i sols, 
sense dir cap paraula 
ens besarem de nou 
amb una força estranya...

...Gemma...

 ^{Benvinguts al meu bloc de Literatura Catalana}

Balades de Schumann hivernal

Lentament nevava sobre de les coses;

els verns colpejaven les finestres closes

del saló on morien les darreres roses ;

del saló aromat per tèbies besades,

per notes perdudes d’estranyes balades

que en el vell claver reien oblidades

Rera els funerals, damunt d’un cel llis,

alçaven els cignes son vol malaltís,

llançant una nota pel silenci gris ;

i en la ratlla blanca de la carretera,

l’orga del bohemi, ronca i ploranera,

tot passant, cantava la cançó darrera:

la cançó enyorosa de cels estivals,

el cant dels qui ploren, el cant dels malalts,

sota espais bromosos i amors hivernals.

...I era d’un sol ritme la cançó que oí,

i el xisclar dels cignes defora el jardí,

i el lied del piano ressonant sense fi…

Mes Elsa em mirava amb sos ulls rosats,

i em parlà en silenci de mons soleiats,

de fruiters dolcíssims sobre camps de blats...

al mirar-li l’ànima, tota ella blavor,

com xarbota el riure en el veire d’or,

sentí l’esperança vibrar dintre el cor…

A fora nevava sobre de les coses;

els verns colpejaven les finestres closes;

mes, a l’entorn nostre, florien les roses...

Miquel de Palol