L'ELIONOR
- L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l?Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".
- Treballar per viure...però fins a quin punt és necessari treballar? Anys endarrere treballar era indispensable per menjar, però et robava l'adolescència i tota la maduresa. Et limitava a una vida tancada en una fàbrica on l'únic que senties eren sorolls que se't repetien constantment. Ptijor és la sensació de veure com torturen a la teva filla de la mateixa manera. D'això se'n diu llibertat? Afortunadament ja no fa falta fer aquest tipus de sacrificis en moltes famílies però...estudiem per treballar i treballem per tenir una bona pensió en el futur i llavors, encara tindrem ganes de viure? Som els humans els que ens hem imposat aquesta manera de destruir-nos.
1 comentario
David Cos -
No. Bromes a part, estic d'acord amb el que comentes sobre el poema. Pensa que encara resta molta gent al planeta que viu situacions com aquesta.