J.V. Foix

Dèiem: la Nit!...

A Carles Riba  

Deiem: la Nit!, en una nit oberta Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

 Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

            Aquest segon poema és l’ultim del llibre On he deixat les claus el qual ens vol comunicar que l’individu sol no és res, però en col·lectivitat som una nació, una pàtria que tenim força per superar les adversitats. És escrit l’any 1953 i denota com el poeta té fe en els catalans. Comença dient que més enllà de la mort es refà un poble, que de la foscor florirà l’esperança d’un nou ressorgiment. Ningú té ni llar ni menjar, ni res on  aferrar-se  però tots formem part del Tot i tots junts hem de trobar el camí per acabar amb les injustícies que s’estan permetent. Tots tenim una bandera i un mateix parlar, hem d’avançar en conjunt. Som esclaus de la claror per la qual estem lluitant i seguim tots un mateix camí. La pàtria catalana podrà recuperar la seva identitat i lluitar contra el franquisme.

On he deixat les claus

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS 

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus... 

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà. 

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang. 

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal? 

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van. 

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants. 

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal! 

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau. 

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Setembre de 1942
 

            Aquest poema forma part del llibre On he deixat les claus, el qual presenta una memòria històrica de Catalunya. És el primer poema del llibre, el qual ens parla de que no reconeix la seva pàtria, que se sent exiliat dins del seu país, la fam, la por i la repressió fan del seu país un infern ( “Ara veig el diable”). Han canviat els llocs coneguts per ell, ja res és igual, ni ell mateix es reconeix, ha perdut la identitat en perdre la nacionalitat, reduint-lo al no-res. Aquí ens mostra les pors de tota la societat, que viu angoixada sense reconèixer la seva pròpia llar, on ja no poden viure tranquils com abans, on ja no se senten ells mateixos. Ara es veuen sotmesos al diable, al franquisme.

J.V. Foix i introducció a la seva poesia

J.V. Foix (1894-1987) fou escriptor avantguardista preocupat per la consciència nacional de Catalunya ( un clar exemple és On he deixat les claus) i la seva condició personal concordada amb l’abstracció de la Follia i la realitat de la Raó. D’altra banda exposa la necessitat de que la voluntat vagi lligada amb la raó per arribar a una fi concreta. En el primer poema de Sol, i de dol es mostra la seva condició de solitud, individualitat. Tot i així el poeta modern té la necessitat d’abandonar-se a la fantasia. Una frase que m’ha agradat i que m’agradaria remarcar és “ El tot sotmès al Tot, i l’Home al seny” ( primer poema dins de la secció Si pogués acordar Raó amb Follia del llbire Sol, i de dol). Amb la qual arriba a la conclusió que estem sotmesos a la raó igual que no hi ha res que pugui actuar per lliure, tot està condicionat per quelcom, la follia és rebutjada per la raó tal i com diu versos més amunt “I rebutja a la ment ço que l’empeny”. 

 Balanç personal

Com que el meu coneixement de la poesia de Foix és quasi escàs no puc opinar sobre la qualitat de l’autor ni dir que un poema és millor que l’altre. Per tant m’agradaria dir que l’he trobat un poeta bastant més difícil i més dens que els anteriors, però d’altra banda amb un gran pensament filosòfic i simbolisme en els seus poemes, fet pel qual m’atreveixo a dir que és un d’aquells poetes que o t’enamoren o et desagraden totalment. Tanmateix hi ha versos que el contingut de només un d’ells pot ser més colpidor que molts d’altres poemes o llibres sencers.