Dèiem: la Nit!...

A Carles Riba  

Deiem: la Nit!, en una nit oberta Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

 Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

            Aquest segon poema és l’ultim del llibre On he deixat les claus el qual ens vol comunicar que l’individu sol no és res, però en col·lectivitat som una nació, una pàtria que tenim força per superar les adversitats. És escrit l’any 1953 i denota com el poeta té fe en els catalans. Comença dient que més enllà de la mort es refà un poble, que de la foscor florirà l’esperança d’un nou ressorgiment. Ningú té ni llar ni menjar, ni res on  aferrar-se  però tots formem part del Tot i tots junts hem de trobar el camí per acabar amb les injustícies que s’estan permetent. Tots tenim una bandera i un mateix parlar, hem d’avançar en conjunt. Som esclaus de la claror per la qual estem lluitant i seguim tots un mateix camí. La pàtria catalana podrà recuperar la seva identitat i lluitar contra el franquisme.