On he deixat les claus

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS 

Com se diu aquest poble
Amb flors al campanar
I un riu amb arbres foscos?
On he deixat les claus... 

Tothom me diu: -Bon dia!
Jo vaig mig despullat;
N'hi ha que s'agenollen,
L'altre em dóna la mà. 

-Com me dic!, els pregunto.
Em miro el peu descalç;
A l'ombra d'una bóta
Clareja un toll de sang. 

El vaquer em deixa un llibre,
Em veig en un vitrall;
Porto la barba llarga,
-Què he fet del davantal? 

Que gent que hi ha a la plaça!
Em deuen esperar;
Jo que els llegeixo els versos,
Tots riuen, i se'n van. 

El bisbe em condecora,
Ja els músics s'han plegat.
Voldria tornar a casa
Però no en sé els topants. 

Si una noia em besava...
De quin ofici faig?
Ara tanquen les portes:
Qui sap on és l'hostal! 

En un tros de diari
Rumbeja el meu retrat;
Els arbres de la plaça
Em fan adéu-siau. 

-Què diuen per la ràdio?
Tinc fred, tinc por, tinc fam;
Li compraré un rellotge:
Quin dia deu fer el Sant? 

Me'n vaig a la Font Vella:
N'han arrencat els bancs;
Ara veig el diable
Que m'espera al tombant. 

 Setembre de 1942
 

            Aquest poema forma part del llibre On he deixat les claus, el qual presenta una memòria històrica de Catalunya. És el primer poema del llibre, el qual ens parla de que no reconeix la seva pàtria, que se sent exiliat dins del seu país, la fam, la por i la repressió fan del seu país un infern ( “Ara veig el diable”). Han canviat els llocs coneguts per ell, ja res és igual, ni ell mateix es reconeix, ha perdut la identitat en perdre la nacionalitat, reduint-lo al no-res. Aquí ens mostra les pors de tota la societat, que viu angoixada sense reconèixer la seva pròpia llar, on ja no poden viure tranquils com abans, on ja no se senten ells mateixos. Ara es veuen sotmesos al diable, al franquisme.