No us diré quasi res

No us diré quasi res,

sols una cosa: tenia por,

ningú no em feia cas;

llavors vaig cridar, mare!

Tot d'una em va venir com una nosa

i era el cor, el meu cor,

i no sé pas què fer-ne, que no para.

 

Màrius Sampere 

 

L'home és el més clar subjecte interrogador que mai ha existit.

 Màrius ens parla de la por. És l'única cosa que ens vol explicar, sent por i de la por en neix l'instint filials del crit "mare". La soledat, però, rau en la incomprensió, ningú se l'escolta. Després se'ns refereix al cor, li fa nosa. Quelcom en què mai hem pensat...el cor que batega com a focus d'incomoditat. Ara bé. quin cor El nostre, és el nostre cor l'únic que sentim, i que ens fa nosa. És el cor qui pren decisions, quie ens limita i ens ajuda, moltes vegades no només és el batec el que ens fa nosa del cor. Els sentiments que d'aquest emanen són incontrolables i imparables, podem estar eternament patint per culpa del nostre cor. En moments de por...potser necessitaríem que s'imposés la raó, que no fossin els instints que ens dominessin. Podríem canviar el "mare" per un "acceptem la situació".

1 comentario

[[Nit de Plata.. - 04 de julio de 2007 - 10:42]

Els batecs del cor...allò que no podem evitar sentir, com més forta es una emoció amb mes força batega, fins i tot, hi han moments en que ens agradaria arrancar-lo i llençar-lo lluny, ben lluny.
I aquell "mare!", a vegades un odiós "mare!" que se’ns escapa dels llavis com volen sortir, ser lliure, però es quelcom a vegades inevitable, si poguéssim tan sols un instant, controlar aquell impuls, podríem dir "acceptem la situació", però qui podria reprimir el poder d’un fort batec del nostre cor...