Màrius Sampere

No us diré quasi res

No us diré quasi res,

sols una cosa: tenia por,

ningú no em feia cas;

llavors vaig cridar, mare!

Tot d'una em va venir com una nosa

i era el cor, el meu cor,

i no sé pas què fer-ne, que no para.

 

Màrius Sampere 

 

L'home és el més clar subjecte interrogador que mai ha existit.

 Màrius ens parla de la por. És l'única cosa que ens vol explicar, sent por i de la por en neix l'instint filials del crit "mare". La soledat, però, rau en la incomprensió, ningú se l'escolta. Després se'ns refereix al cor, li fa nosa. Quelcom en què mai hem pensat...el cor que batega com a focus d'incomoditat. Ara bé. quin cor El nostre, és el nostre cor l'únic que sentim, i que ens fa nosa. És el cor qui pren decisions, quie ens limita i ens ajuda, moltes vegades no només és el batec el que ens fa nosa del cor. Els sentiments que d'aquest emanen són incontrolables i imparables, podem estar eternament patint per culpa del nostre cor. En moments de por...potser necessitaríem que s'imposés la raó, que no fossin els instints que ens dominessin. Podríem canviar el "mare" per un "acceptem la situació".

TAMBÉ MOLTES VEGADES

 

També moltes vegades,
per no dir quasi totes,
l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador
amb indicis d'algú, l'endevinalla
d'una frase incompleta, o fer un bisbe
quan no sabíem què dir, o un punt de sal
a la pell, o una ratllada
de plom en una cama. Tot allò 
que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell.

Llavors,
avancem les mans, palpem l'objecte
estimat, ens el quedem, i no volem
cap més regne.

Màrius Sampere

L'amor és un cúmul de petites coses, l'amor ve d'allà on menys t'esperes. Un simple detall pot ser l'exaltació de la més gran passió. Potser de l'amor n'esperàvem grans miracles i ens adonem que els grans miracles ens els proporcionen les petites coses del més gran amor. "La frase incompleta", "fer un bisbe quan no sabíem què dir", és el signe del grau més profund de compenetració, en aquestes situacions esbossem un lleu somriure. L'ésser humà aspira a ser comprès i en aquests moments deixem de sentir-nos sols, al cap i a la fi l'amor és companyia. I l'últim paràgraf; l'amor cap a un objecte? El tractament de la persona com un objecte i no un subjecte...O millor encara; l'amor en totes les seves dimensions. I què fem d'allò estimat? Nostre, ho fem nostre. Ens sentim realitzats pensant que l'objecte del nostre amor forma part de nosaltres.

Simplificar l'amor no vol dir empetitir-lo. De vegades la mitificació de l'amor crea expectatives inassolibles, grans sentiments, grans esperances, grans anhels...I no ens adonem que són els petits sentiments, petites esperances i petits anhels els que creen el magne amor.

 

 

...Tan sols el record de la seva olor em fa estremir

em pugen els colors

la pell se m'eriça

i ara ja tan sols puc remembrar el record de la seva olor...