Introspecció

T'has passat els anys caminant, divagant pertot, sent un viatger errant entre els teus pensaments. Els teus desitjos s'esfumen quan albires la realitat. Però ja t'hi has avessat, t'has acostumat a caminar entre la boira blanca, avalat per la tristesa i l'alegria. Esperes saber què et falta, intentes buscar-ho pels racons. Han desaparegut les cantonades. I un punt negre neix del tot. El canvi, la diferència, allò que sempre havies anel·lat, l'u en el tot. Quan desapareix, la seva absència es converteix en un turment. Somies que ha marxat per tornar. Fins que poc a poc, la rutina deixa de ser suficient, t'angoixes amb l'alegria i et desesperes amb la tristesa. Els bons sentiments pretèrits, són enyor. I ara el fons passa a ser negre, tan negre que t'adones que quan torni el punt...ja no el veuràs. I ara et toca triar: esforçar-te per tornar a veure el fons blanc o fer-ho per veure el punt...blanc.
Suposo que et sorprèn que et deixi triar la realitat.
Creu-me, ni el punt ni el fons no han tingut mai color. Per tant mai no han "estat", tu ets el que els pintes seguint l'esquema de la teva realitat.
4 comentarios
dragaroja -
Roser -
Ho vaig deixant ja. Ha sigut un plaer escriuret!
desconegut -
de res
Roleslow$ -
Soc un alumne de batxillerat i t'escric per informate de que he escollit el teu poema per fer un comentari.
Fins aviat
Gràcies