Não só quem nos odeia ou nos inveja
Nos limita e oprime; quem nos ama
Não menos nos limita.
Que os deuses me concedam que, despido

De afetos, tenha a fria liberdade
Dos píncaros sem nada.
Quem quer pouco, tem tudo; quem quer nada
É livre; quem não tem, e não deseja,

      Homem, é igual aos deuses.

No sólo quien nos odia o nos envidia
Nos limita y oprime; quien nos ama
No menos nos limita.
Que los dioses me concedan que, despedido

De afectos, tenga la fría libertad
De las cimas sin nada.
Quien quiere poco, tiene todo; quien quiere nada
Es libre; quien no tiene, y no desea,

      Hombre, es igual a los dioses.

A mesura que caminem ens trobem amb entrebancs, aprenem a veure a distància els nostres límits. Aprenem a no deixar-nos limitar pels altres. Però al cap i a la fi tots estem condemnats a veure’ns trepitjats per altres. Tots aquells que ens odien i ens envegen ( de fet l’odi és sempre per enveja) ens oprimeixen, ens fan desviar del camí. Però acabem trobant la drecera. De fet els que ens estimen també ens limiten, i és que tot allò que desitgem és un entrebanc més al nostre camí. Si volguéssim poca cosa, aspiréssim a objectius fàcilment realitzables, llavors seríem feliços. De seguida tindríem tot el que volem. I per analogia si no aspiréssim a res ni tinguéssim res per preocupar-nos; seríem lliures per caminar, per córrer. Tot i que jo no crec en la comparació final, que res té ni res desitja no és igualable a un déu, no és ni igualable a una persona. No desitjar res no ens fa ser superiors, no tenir somnis no ens fa ser més lliures. Si no podem caminar, somiem que volem. Ningú que no hagi volat mai pels seus camins es pot designar quelcom més que persona. Vivim per somiar i somiem per viure els nostres somnis.