Joan Vinyoli

Joan Vinyoli a Santa Coloma

L'estada de Vinyoli a Santa Coloma li deixa una empremta que ocuparà un lloc fonamental en l'univers simbòlic de la seva poesia. La riera i la seva aigua cristal.lina, el rocar, les alzines sureres, el so de les destrals dels llenyataires d'aquells temps i les fonts són alguns dels elements del paisatge colomenc que impregnen i són condiment substancial dels seus poemes.

Els estius de la noiesa i joventut són evocats sovint amb un to nostàlgic com si es tractés d'un paradís perdut però recuperable a partir del record i de la formalització literària. Fins al punt de mitificar i deïficar aquests mesos d'estiu:

"Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. ... Sabré encara trobar el sender fins al cristall que serpenteja pel fons inextrincable? Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l'estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves!"

http://joanvinyoli.udl.es/biografiasc/biografiasc.htm

 

 

Temps

ITorna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

Nostàlgia d'un temps passat, s'enyora de la seva infantesa a Santa Coloma ( ping-pong, riera...). D'altra banda acaba concluent amb una reafirmació del present. Encara que s'enyori sap que ara ja és gran, que ja no juga a jocs, les passions l'han fet canviar. Com a qualsevol persona el fan canviar les experiències viscudes, el contacte amb la vida real. Un dia o altre t'has d'adonar que ja s'ha acabat fer-te l'innocent, t'has d'afrontar amb problemes reals i intentar solucionar-los. Així es creix, així es canvia. I igual que Vinyoli, tots ens hauriem d'alegrar d'haver crescut, d'haver deixat la ingenuïtat. De fet de vegades recordem quan érem petits, i ens afligim per haver-nos fet grans. Però la vida també dóna il·lusions i sorpreses...

TARDA FOSCA

          

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

Aquest poema expressa la soledat del poeta, que va caminant envers la seva mort ( l'hora crepuscular) en què tot serà fosc, tanmateix encara que és al final de la vida hi ha "crits vermells". Fins i tot ha de suportar el pes de les alzines per poder fer foc, com a últim recurs perquè no se li enfosqueixi la "vida", ha de suportar els dolors per continuar endavant. I demana compartir aquesta soledat ("mans buides de tots dos"), diu que tot i que se senti sol i a les darreries de la vida encara li queda un bri d'esperança per encendre el seu últim foc.