Enric Casasses

Canaris Fosforecents

     Hi ha coses que són molt 
diferents i que no tenen res a veure
l'una amb l'altra per molt que diguin
com per exemple l'amor i l'odi i la 
merda del corral.

        HAVIA DE PASSAR
          ESTAVA ESCRIT
      AL WÀTER D'HOMES
 

 

Canaris fosforescents tot just exigeix -i això pot ser força dur per a molts poetes i lectors de poesia- de desempallegar-se d'uns hàbits mentals que s'adiuen amb la repressió que comporta l'ordre social, i individual, vigent.         Aquests canaris són llibertaris, perillosos per als guardians de l'ordre de subjecte-verb-predicat: volen -de volar i no pas de voler- en totes direccions.

Hac Mor, Carles, "Obra mestra absoluta", Avui, 27 de setembre del 2001.

 

Què hem d'entendre d'aquest poema? Què ens vol dir Casasses en aquests versos? Quelcom més que res? Simplement fets intrascendentals. L'amor i l'odi potser no tenen res en comú, i la merda del corral? Vés a saber.

 

     Al final una frase sense més pretensions que comunicar un fet evident per alguns i inversemblant per altres. No crec que pugui comentar massa res d'aquest poema, simplement s'ha de llegir. Ah si! I no oblidis dibuixar un lleu somriure d'incomprensió i acceptació. També pots sentir que t'han pres el pèl, sí, possiblement el sentiment més comú. O fins i tot te'l penges a la paret de l'habitació. Vocabulari vulgar i desenfadat, trencant esquemes. I qui no busca això?

Per escriure s'ha d'innovar. Però no s'ha de fer el mateix per viure? Hem de viure dramàticament? Millor treure-li ferro als problemes i acabar pensant:         HAVIA DE PASSAR
          ESTAVA ESCRIT
      AL WÀTER D'HOMES

Inventari negre

MINIFEST

Es queixareu que els meus escrits no són de veres poemes ni prou bonics i a sobre no són clars però tampoc del tot irracionals, perquè ni s’acaben d’entendre ni són descaradament incomprensibles, i tan així d’ambigus són amb la veritat com amb la bellesa. Tampoc, afegim-hi, no brillen per cap enginy excepcional, i no fan riure, ni plorar de cor. I doncs? Què hi respons?

Resposta: anem a pams! Primera: la bellesa ets tu, la bellesa passa cada dos o tres dies cap a les dotze quarts d’una de la nit per la placeta dels set plàtans i es caracteritza per les següents característiques:  primera: diu les quatre veritats tot fent com qui no hi toca; segona; riu forft; tercera: pateix i provoca emocions fortes; i quarta: fa autèntiques demostracions d’enginy, de totes les classes d’enginy, tant si es tracta de jugar amb les paraules com de parlar clar. Segona: la veritat ets tu, la veritat passa cada dos o tres dies cap a les dotze de la nit etcètera. Tercera: l’enginy ets tu, etcètera. Etcètera.

Pregunta: sí, molt bonic, molt bé, molt enginyós però... tu prou que ho saps que hi ha cançons, pel.lícules, obres d’art que tenen i donen el relligam coral de la bellesa i companyia.  Què hi dius, eh?

Resposta: per tota resposta em limito a arromangar-me les mànigues i estirar el braç amb la mà oberta. Jo sóc aquell que aguanta l’espelma i no el que llegeix la bíblia i la prova mira, la mà, la cera.

UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ

* 

dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

 

Enric Casasses té un estil subversiu, colpidor i difícil d’interpretar. No perquè utilitzi un llenguatge a l'estil Riba, sinó perquè potser és massa trencador i costa d’endevinar el per què d’alguns versos. Fa servir paraules d’ús quotidià i hi és molt present la ironia. Em sembla, per tant, un poeta de la línia de Joan Brossa, superant els límits marcats pels avantguardistes. Malgrat tot no puc jutjar a un poeta del qual n’he llegit només pocs poemes a l’atzar. He triat com a primer poema un que s’inclou en “ Ui, no sé pas com m’ho faré”. Tracta sobre l’enveja dels adults envers els infants. Volen que es converteixin en adults massa aviat, quan encara juguen a nines ja els pregunten què volen ser de grans. Quant temps falta perquè amb cinc anys haguem de decidir el nostre epitafi? Casasses diu que és millor gaudir de la infància, aquesta que el convida a escriure versos banals i a jugar desinteressadament. No hem de matar el nen que portem dins, no ho hem de fer ni massa d’hora ni mai. No deixem que aquells que ja han crescut ens facin ser avorrits i monòtons. Que no ens obliguin a canviar!