UI, NO SÉ PAS COM M'HO FARÉ

* 

dels 14 anys ja es veia tant 

que volien molt que em fes gran 
que jo m'hi vaig posar de cul 
com si no fos més que un insult 
("ells" eren els grans, això estava 
claríssim i ningú en dubtava) 
¿per què havíem de ser com ells? 
¿per què ens havíem de fer vells? 
"Va, nen, digues, tu que seràs, 
oficinista, capatàs, 
policia, mestre d'escola? 
¿com te l'empassaràs, la bola 
que et farà morir de vell, digues?!" 
Doncs protestant, menjant formigues, 
fent tantes campanes com pugui, 
jugant amb tot el que es bellugui, 
dels jocs de la gent gran en passo, 
m'estimo més fer de pallasso 
de patufet o d'arlequí 
i escriure't versos des d'aquí 
(on sigui sóc al teu costat) 
sobre la lluna de Bagdad 

 

Enric Casasses té un estil subversiu, colpidor i difícil d’interpretar. No perquè utilitzi un llenguatge a l'estil Riba, sinó perquè potser és massa trencador i costa d’endevinar el per què d’alguns versos. Fa servir paraules d’ús quotidià i hi és molt present la ironia. Em sembla, per tant, un poeta de la línia de Joan Brossa, superant els límits marcats pels avantguardistes. Malgrat tot no puc jutjar a un poeta del qual n’he llegit només pocs poemes a l’atzar. He triat com a primer poema un que s’inclou en “ Ui, no sé pas com m’ho faré”. Tracta sobre l’enveja dels adults envers els infants. Volen que es converteixin en adults massa aviat, quan encara juguen a nines ja els pregunten què volen ser de grans. Quant temps falta perquè amb cinc anys haguem de decidir el nostre epitafi? Casasses diu que és millor gaudir de la infància, aquesta que el convida a escriure versos banals i a jugar desinteressadament. No hem de matar el nen que portem dins, no ho hem de fer ni massa d’hora ni mai. No deixem que aquells que ja han crescut ens facin ser avorrits i monòtons. Que no ens obliguin a canviar!